Clara Payas

Durant un viatge a la zona del Moncayo, vaig descobrir el sepulcre de Lope Ximènez, un guerrer que va ser enterrat a la sala capitular del Monestir de Veruela. En aquest monument medieval s’hi veu la figura jacent, en mig relleu i a mida natural, voltat amb tota mena de figures i pintures que fan referència a les seves gestes i a la seva personalitat. Està estirat sobre un llit de flors, té una mà al pit, i amb l’altra està traient de la seva beina una gran espasa, com si anés a atacar algú. És un gest estrany perquè la seva cara expressa una total calma i serenor. Té els ulls mig clucs, les faccions amples, una mica orientals, amb els pòmuls alts, unes orelles enòrmes i els llavis una mica separats, com quan deixes caure el maxil·lar. El seu cap es recolza sobre un petit coixí vermell decorat amb quadrets. Als dos costats hi ha dues figuretes una mica estrafolàries que volen ser dos angelets, que estan sostenint un drap blanc que passa per sota del coll del guerrer, i que tenen per missió el trasllat de la seva ànima al cel.

El treball d’escultura és groller, gens refinat, segons com, una mica còmic. Al voltant de la figura hi ha tot de personatges secundaris que l’assenyalen com d’un home valent, generós amb els seus, implacable amb els enemics. La panxa de dos quissos fan de coixí pels seus peus. La seva esposa plora la seva mort. Un falcó té a les seves urpes una presa indefensa. Un podenc persegueix la llebre. Dos lleons orientals esclafen els emics. Tot això passa sota la presència d’uns àngels que vetllen el mort.

El que sabem d’aquest tal Lope és molt poca cosa. El que més intriga als estudiosos és el perquè està enterrat al lloc més important de la sala capitular del monestir cistercenc, on només hi trobem les sepultures dels abads. Aquesta distinció potser s’explica per alguns moviments que va fer el guerrer, com la donació d’algunes terres o amb diversos pagaments al monestir a través d’un germà seu que era monjo. Sigui com sigui el guerrer devia estar preocupat per la seva ànima. A la sepultura hi podem veure una inscripció que posa:

AQUÍ DESCANSA DON LOPE XIMENEZ, SENYOR D’AGÓN, QUE LA SEVA ÀNIMA ESTIGUI
EN LA GLÒRIA, EN COMPANYIA DE TOTS ELS SANTS

Tot això em va fer pensar en la preocupació per la transcendència, en la superació de la mort, en escapar de la pellofa del cos cap a un nivell immaterial per a continuar vivint, ja sigui en la memòria dels vius, ja sigui al cel gràcies a Déu per a una conducta irreprotxable. És així com aquestes sepultures es converteixen en naus espacials cap al més enllà, com aquella barca que portava els morts a l’altra riba. És un espai màgic de traspàs, on el guerrer sol·licita Déu mostrant amb orgull la seva vàlua en el petit teatre que representen aquelles figuretes pintades, posades allà com esquer, per a seduir la divinitat.

En el nostre món digital, amb tot el seu potencial de fer-nos oblidar el cos, no hem pogut deslliurar-nos dels mateixos neguits i sembla que les tradicionals solucions per a assegurar-nos la transcendència seguiran essent vigents per una bona temporada. La física quàntica, els mons paral·lels, els esforços per entendre la consciència com una cosa que perdurarà fora de nosaltres, no sabem ben bé on, no ens acaba de consolar.

En la meva versió del monument, el sepulcre és l’espai de la salvació i el cos de del guerrer amb la corrupció de la seva carn és el desencadenant d’un procés màgic que el projectarà, fragmentat en infinites partícules transportades d’un cos a un altre cos, infinites vegades, cap a vida eterna. Lope Ximenes, al llit de mort, en té la revelació i fa un manifest on es declara aliment.

MANIFEST DE LOPE XIMENES EL DIA DE LA SEVA MORT

Soc tall i només tall!
Veniu i atipeu-vos

Que us faci profit aquest cos,
escenari de guerra,
temps que es desplega,
camp de batalla,
muntanya de sang,
bassa d’ossos.

És hora de sopar!
Para taula que avui hi ha tall!

He sigut respirador emergent.
Vinc del last universal common ancester.
Sóc eucariota, mamífer i primat.
Assassí de mena, sentimental i omnívor,
a tota hora mato.

He tingut dona i gos.
He anat a la guerra.
No sé ben bé que he fet
diuen que ara ho repassaré,
que veure la vida retrocedir.

A taula!, a taula he dit!
El tall gros pel noi!
Estigues quiet, beneeix la taula.
Portat bé, no facis enfadar la mare.
Escura i no escutiïs,
no saps que n’hi ha que passen gana?
fuig d’aqui!
A la riera hi havia crancs,
escorpins sota les pedres,
al jardí cuques de llum.
Era un nen amb una espasa,
estava malalt i no ho sabia.
Resava pare nostres,
m’encomanava a Déu.
Déu em va dir: has estat de pega!,
i allà entre els boixos
el guerrer va enterrar el nen
Aquí teniu la teca, cuixa o pit?
A la taula i al llit al primer crit!
Ja trona al cel,
es fa de nit en ple dia.
Hi ha fotos a les pedres
dels que van morir abans que jo.
Tinc por, no em deixis.
Tinc fred, passa el duc .
L’ovella pareix a la blanca neu.
Mama, xaiet, enmig del vermell,
que la blanca llet no ve de cap mort,
i et diran que és amor
Sofriran les flors?.
Aquella merla va ser imprudent.
El marranet té por,
i el ruc vinga plorar!.
És hora de morir!
Me’n vaig, plega les factures,
posa-me les a la butxaca, no ploris més.
Ves a buscar consol al mascle.
No veus que ja arrufa el llavi,
que ja mira cap el cel?
Adeu, adeu, primaveres.
Veure volar les fletxes
que reposen imponents en aquest camp.
Renaixeran els boixos,
el nen, la gana i la papallona .
Seré cos de tardor,
de terra i supernoves.
El cel serà a l’infern.
Trauré el nas per tots els cràters,
quan tu arribis, farem pluja!
Soc Lope Ximenes, el senyor d’Agòn.
Soc tall i només tall, veniu i atipeu-vos!
N’hi haurà per a tots
Us en fareu un tip!
Us en llepareu els dits!
És hora de tocar el dos!.
És l’hora de sopar!.
Mengeu i preneu-ne tots,
que aquest és el meu cos
i aquesta la meva sang